Mala praxis mèdica de l'Hospital Parc Taulí i responsabilitat patrimonial de l'administració sanitària

No es va seguir el protocol mèdic elaborat pel propi centre assistencial

L'omissió de determinades proves diagnòstiques va privar a la pacient de l'oportunitat d'evitar la seva mort

Infracció de la lex artis i pèrdua d’oportunitat en la recidiva d’un tumor

La nostra clienta tenia 61 anys quan va ser diagnosticada a l'Hospital Mútua de Terrassa, d'un adenoma vellós amb focus d'adenocarcinoma in situ.

Va ser derivada a l'Hospital Parc Taulí de Sabadell per valorar la possibilitat de fer una microcirurgia endoscòpica transanalSabadell (TEM). Un cop efectuat l'estudi es va saber que era un tumor de recte en estadi T1 N0 i sense evidència de metàstasi a distància.

Es va practicar resecció de la lesió residual mitjançant microcirurgia endoscòpica transanal (TEM) sense incidències.

Va ser durant el seguiment postoperatori, quan va aparèixer una estenosi (estretor) i únicament es va fer una endoscòpia amb biòpsia, que no va evidenciar presència de cèl·lules malignes. Tot i això, 28 mesos després de l'operació, no es va realitzar cap altra endoscòpia digestiva amb biòpsia, ni exploració radiològica de la pelvis (tomografia computaritzada o ressonància magnètica), incomplint el que establia el protocol de la Unitat de Cirurgia general i aparell digestiu del mateix Hospital Parc Taulí, sense causa suficient per apartar-se'n. Aquest fet va ser reconegut en el judici fins i tot pel perit de la part demandada, Sr. Vergé, que va afirmar sense pudor, que “els protocols són orientatius i es fan per saltar-se'ls”. El Protocol mèdic confeccionat però, com va indicar la Magistrada, s'ha de considerar lex artis en el present cas, en ser el facultatiu Dr. Xavier Serra, coautor del mateix, responsable del seguiment de la pacient i ser l'instrument marc amb què s'orienten la totalitat d'intervencions TEM a l'Hospital Parc Taulí de Sabadell.

Finalment va ser l'Hospital de Terrassa qui, després de realitzar precisament una ressonància magnètica, va diagnosticar un tumor en estadi T4 per presentar metàstasis hepàtiques a distància, que, després d'una colostomia i una intervenció hepàtica, es va declarar a la pacient afecta de malaltia oncològica hepàtica irresecable i no tributària de resecció quirúrgica.

 

El nostre pèrit, va concloure que: “el diagnòstic precoç hagués permès un tractament amb més probabilitats d'èxit, perquè a l'etapa IV, la supervivència als cinc anys és de tan sols el 12%, mentre que les supervivències quan no hi ha disseminació a distància, són al voltant del 80 %. Segons cita al seu informe, la supervivència després de quatre anys de seguiment, després d'extirpació endorectal, és del 96%.”

Davant la recurrent al·legació de l’Administració sanitària que la obligació de l’Administració és de mitjans i no de resultat, la Magistrada va dictar una Sentència parcial estimatòria, condemnant al Servei Català de la Salut i al Hospital Parc Taulí de Sabadell i va afirmar el següent: “Certament, no es pot afirmar que, si s'hagués fet totes les biòpsies o algun control per diagnòstic per la imatge o exploracions radiològiques, s'hauria pogut evitar la colostomia, la metàstasi i la mort posterior de la pacient. Però és aquí on entra en joc la doctrina de la pèrdua d'oportunitat, ja que l'omissió de determinades proves diagnòstiques ha privat la pacient de l'oportunitat de rebre una assistència mèdica correcta que hagués pogut evitar la seva mort.”

S'acompanya la sentència dictada en Primera Instància del cas per si és del seu interès, la qual informem que ha estat recorreguda per ambdues parts.